Rattle That Lock – David Gilmour

Rattle-That-Lock-1Ja tenim aquí el nou disc de David Gilmour. Un disc llargament esperat. A aquestes alçades qüestionar la qualitat i les habilitats compositives del mestre Gilmour seria quelcom proper a un insult de baix gust. La seva carrera musical és currículum suficient per corroborar una solvència absoluta rere la guitarra, la veu i les tasques de composició.

Aquest home, a la vida, ja ho ha fet tot. Tots els discs que ha tret en els darrers vint anys, ja sigui amb Pink Floyd o en solitari, són simplement un passatemps (molt lloable, és clar) però sense la necessitat de demostrar res a ningú. És a dir: faig el que em rota i si us agrada bé, i si no, doncs us hi podeu posar fulles (per utilitzar una expressió molt catalana i políticament correcta).

Segueix llegint

Love, Fear and the Time Machine – Riverside

Riverside ens presenta la seva nova obra amb un títol ambigu i excitant: Love, Fear and the Time Machine. Personalment si una obra incorpora quelcom relacionat amb els viatges en el temps ja em té mig convençut. Comencem malament en tema de subjectivitat.  Tampoc hauria de deixar que l’excel·lentíssim Shrines of New Generation Slaves (el seu anterior treball) afecti a com valoro aquest. Ja veig que serà difícil! El millor serà escoltar aquest disc i comentar-lo, com sempre, sense prejudicis. Ja!

D’entrada, els títols de la primera i la darrera cançó donen peu a pensar que es tracta d’una obra conceptual… Si és així jo no ho he sabut veure. Aquest recurs ja l’havien utilitzat en el seu anterior treball amb millor fortuna que en aquest cas. Lost (Why should I be frightened by a hat?) és excel·lent mentre que la darrera, Found (The unexpected flaw of searching), no dóna la sensació de clausura i és un pèl massa repetitiva sobre una idea poc interessant.

Segueix llegint

The Grand Experiment

Hi ha tota una sèrie d’artistes dels que n’esperes amb passió qualsevol cosa que puguin treure al mercat. Neal Morse és un d’aquests artistes. Ja sigui en solitari o amb algun dels grups en els que col·labora (Transatlantic, Flying Colors, …) sempre sé que es tractarà d’una joia.

Per primera vegada, però, em veig abocat irremeiablement a fer una ressenya no tan bona d’un dels seus discs. Creieu-me quan us dic que he esperat molts dies i m’he afartat d’escoltar The Grand Experiment abans de decidir-me a escriure aquestes línies.

Segueix llegint

Second Nature – Flying Colors

Flying-Colors-Second-NatureFlying Colors, per a aquells que no els conegueu, és un super grup format per Casey McPherson a les veus i a les guitarres; Steve Morse a les guitarres; Dave LaRue al baix; Neal Morse als teclats i a les veus; i Mike Portnoy a la bateria.

Si no heu estat vivint sota una pedra els darrers vint anys sabreu que aquest grup el formen membres o ex-membres de grups com ara Deep Purple, Dixie Dregs, Transatlantic o Dream Theater. Per a molts això hauria de ser suficient per donar una oportunitat a la banda. Dir que els membres de Flying Colors formen, o han format, part d’una o altra banda tampoc és dir gairebé res. Les seves trajectòries són tan extenses, respectades i variades que se’ls valora, més aviat, pel prestigi associat al seu nom i no per una altra cosa. Recentment, a més, sembla que les bandes de rock progressiu munten i desmunten grups com qui juga al joc de les cadires. Sovint es fa difícil saber qui toca on, quin disc ha tret recentment un grup, qui està de gira amb qui, etcètera. Flying Colors és un grup, de moment, secundari per als seus membres. Escric de moment en cursiva ja que el mateix va passar amb Transatlantic, d’on provenen Neal Morse i Mike Portnoy. Ara, Transatlantic, ha quedat totalment establert eclipsant (gairebé) les bandes de les que provenien originalment els seus membres.

Segueix llegint