Nosaltres – Ievgueni Zamiatin

NosaltresFeia temps que tenia ganes de ressenyar un llibre que considerés sensacional, del gènere de la ciència-ficció i que a la vegada es tractés d’un clàssic. Per fi ha arribat aquest moment. L’editorial catalana Males Herbes ens proposa, per primer cop, la traducció al català d’una joia de la literatura russa: Nosaltres de Ievgueni Zamiatin. Escrita el 1921 (sí, sí, ja fa uns anys), aquesta novel·la és una de les primeres que va tractar el tema de la distòpia de manera seriosa, plantejant un món que després, altres autors com Orwell, Bradbury o Huxley estudiarien també en les seves respectives novel·les (ara ja clàssiques), 1984, Fahrenheit 451 i Un món feliç.

És força normal trobar gent que hagi llegit aquestes tres darreres novel·les. Sovint, fins i tot, alguns afortunats les llegeixen a l’escola com a lectura obligatòria. Ara, trobar lectors que hagin llegit Nosaltres ja no és tan comú. Per què? La llengua, l’origen, la temàtica aplicada a la societat russa, la falta de promoció? No ho sé. La primera vegada que la vaig llegir va ser gràcies a una recomanació obscura d’un blog a Internet. Vaig adquirir la versió que Penguin Classics havia publicat en anglès i, ja aleshores, en vaig gaudir molt. Em va impactar, sobretot i com deia, que no fos més coneguda entre la gent del carrer.

Segueix llegint

Rattle That Lock – David Gilmour

Rattle-That-Lock-1Ja tenim aquí el nou disc de David Gilmour. Un disc llargament esperat. A aquestes alçades qüestionar la qualitat i les habilitats compositives del mestre Gilmour seria quelcom proper a un insult de baix gust. La seva carrera musical és currículum suficient per corroborar una solvència absoluta rere la guitarra, la veu i les tasques de composició.

Aquest home, a la vida, ja ho ha fet tot. Tots els discs que ha tret en els darrers vint anys, ja sigui amb Pink Floyd o en solitari, són simplement un passatemps (molt lloable, és clar) però sense la necessitat de demostrar res a ningú. És a dir: faig el que em rota i si us agrada bé, i si no, doncs us hi podeu posar fulles (per utilitzar una expressió molt catalana i políticament correcta).

Segueix llegint

Caronte – Álex Puig Linares

Sempre és una grata satisfacció llegir autors que coneixes personalment. Quina sorpresa, a més, veure que l’Álex Puig ha publicat quelcom a Amazon! Quin valor!

Conec l’Álex i segueixo tot allò que va escrivint des de fa força temps, després que ens coneguéssim en un taller d’escriptura de fantasia i ciència-ficció. És evident que a ell li va molt millor que a mi! Felicitats, així d’entrada, per la constància, el valor i la bona feina feta fins el moment.

Aquesta publicació (ni més ni menys que a Amazon, sense cap tipus de por, és clar que sí!) és el primer pas cap a, espero, seguir publicant cada cop més material a la xarxa. S’ha de ser conscient de fins a quin punt aquest esdeveniment és decisiu per a l’autor ja que deixa enrere la publicació només per a familiars i coneguts i passa a jugar a la primera divisió, amb els grans, on tothom pot accedir a l’obra i alhora dir el que n’opina. Sembla una petitesa, però no ho és. És un pas crucial, indispensable, temible i envejable, que tot autor que es consideri com a tal ha de realitzar algun dia. És un salt al buit sense paracaigudes i s’ha d’estar preparat pel que tot això suposa. El públic és molt exigent i no tindrà pèls a la llengua ni cap tipus de vergonya a l’hora de fer-ho saber.

Segueix llegint

Love, Fear and the Time Machine – Riverside

Riverside ens presenta la seva nova obra amb un títol ambigu i excitant: Love, Fear and the Time Machine. Personalment si una obra incorpora quelcom relacionat amb els viatges en el temps ja em té mig convençut. Comencem malament en tema de subjectivitat.  Tampoc hauria de deixar que l’excel·lentíssim Shrines of New Generation Slaves (el seu anterior treball) afecti a com valoro aquest. Ja veig que serà difícil! El millor serà escoltar aquest disc i comentar-lo, com sempre, sense prejudicis. Ja!

D’entrada, els títols de la primera i la darrera cançó donen peu a pensar que es tracta d’una obra conceptual… Si és així jo no ho he sabut veure. Aquest recurs ja l’havien utilitzat en el seu anterior treball amb millor fortuna que en aquest cas. Lost (Why should I be frightened by a hat?) és excel·lent mentre que la darrera, Found (The unexpected flaw of searching), no dóna la sensació de clausura i és un pèl massa repetitiva sobre una idea poc interessant.

Segueix llegint

The girl in the spider’s web

The Girl in the Spider's WebHe tornat a caure en la temptació generada per una excel·lent campanya de promoció. He hagut de suportar anuncis a totes i cadascuna de les llibreries que freqüento i, si això no fos suficient, els telenotícies també s’han fet ressò de la notícia, afegint-se a la crida, del nou llibre de la saga Millenium. Digue’m-ho clar: el hype m’ha pogut… Ben jugat! A Catalunya, particularment, sembla haver-hi un fenomen molt clar d’estima cap a Stieg Larsson i cap al gènere de novel·la negra del nord d’Europa. A la resta del món, m’ha semblat que la sortida d’aquest quart volum passava una mica més desapercebuda… Potser només és tracta d’una sensació meva, però.

Sigui com sigui, des de feia mesos era conscient que apareixeria aquest quart volum i tenia cert interès, o més aviat curiositat, per veure on portaria un nou autor a aquest grup carismàtic i estimat de personatges de l’univers de Larsson.

Segueix llegint

The Diary – The Gentle Storm

Gentle_StormNou disc del mestre Lucassen en col·laboració amb la gran Anneke van Giersbergen (sí, he buscat com s’escriu al Google i ho he copiat). Em dec estar fent vell ja que no tenia idea de la sortida d’aquest àlbum fins dies abans del seu llançament, cosa que, d’altra banda, està prou bé ja que m’he obviat mesos d’anticipació.

Mirant enrere m’adono que feia temps que no sabia res d’en Lucassen. Des del seu darrer disc d’Ayreon (The Theory of Everything) n’havia estat completament desconnectat. La veritat és que he d’admetre que cada cop, els seus discs, m’impressionen menys. Molt lluny queda ja el mític Into the Electric Castle. Aquest disc, però, no és una continuació d’aquella història, ni tan sols està emmarcat en el mateix univers. Tampoc ens hem de sorprendre, però. En Lucassen ja ho fa això. Grans són els discs d’AmbeonStar One o Stream of Passion. Aquestes petites joies les va deixant caure de tant en tant. Res a dir, al contrari, que segueixin caient. Com comentava en l’entrada del disc d’en Neal Morse aquest és un d’aquells artistes del que n’espero material nou sense reserves.

Segueix llegint

The Grand Experiment

Hi ha tota una sèrie d’artistes dels que n’esperes amb passió qualsevol cosa que puguin treure al mercat. Neal Morse és un d’aquests artistes. Ja sigui en solitari o amb algun dels grups en els que col·labora (Transatlantic, Flying Colors, …) sempre sé que es tractarà d’una joia.

Per primera vegada, però, em veig abocat irremeiablement a fer una ressenya no tan bona d’un dels seus discs. Creieu-me quan us dic que he esperat molts dies i m’he afartat d’escoltar The Grand Experiment abans de decidir-me a escriure aquestes línies.

Segueix llegint

Automata

AutomataD’entrada, deixeu que us avisi: aquesta ressenya conté força spoilers.

Què ens ofereix Automata? Fàcil: els elements clàssics de la ciència-ficció. Quan dic clàssics em refereixo a: robots, distòpia, l’adveniment de la fi de la humanitat, tecnologia retro-futurista, deserts, filosofia sobre la consciència humana i artificial i sí, també zepelins. Tots aquests conceptes, de ben segur, els podeu associar ràpidament a altres pel·lícules de producció més o menys recent. A mi me’n venen al cap unes quantes, per exemple: Blade Runner, I Robot, Knowing, I.A., Dune, Eva

Per tant, ja que Automata no és revolucionaria en quant als ingredients que utilitza, aleshores, què és el que els seus productors creuen que la farà especial? Els actors, les seves interpretacions? La relació home-màquina? La reflexió sobre el següent pas en l’evolució? Podria ser. Aconsegueix convèncer? A mi no. Per què? Es queda curta en ambició i els forats de l’argument són massa grans.

Segueix llegint

El sueño inefable

El sueño inefableDavid Arrabal és un escriptor andorrà, natural de Barcelona, i El sueño inefable és la seva segona novel·la publicada. La seva primera novel·la, El final de todos los inviernos, la vaig comentar en aquest bloc en el seu moment. La valoració que en feia aleshores era molt positiva tenint en compte tots els factors adversos contra els que l’autor havia hagut de lluitar. Aleshores, després d’un excel·lent inici en el món de lletres, ens arriba aquesta nova novel·la ambientada en l’actualitat en el que podríem qualificar de terror o fantasia urbana.

El sueño inefable ha estat publicada per Amaltea Ediciones (Alentia Editorial) i s’ha finançat mitjançant una estressant i reeixida campanya de micromecenatge a Verkami. Em sento orgullós d’haver-hi participat i que aquesta novel·la hagi pogut veure la llum ja que, després de llegir-la, estic convençut de que val la pena.

Segueix llegint

The Slow Regard of Silent Things

TheSlowRegardOfSilentThingsVet aquí una novel·la curta (prop de dues-centes pàgines) d’en Patrick Rothfuss, conegut autor de la sèrie The Kingkiller Chronicle. A hores d’ara, tothom sap que aquest no és el tercer llibre de la saga d’en Kvothe. Més d’un s’ha endut una sorpresa al veure’l a les llibreries i, a continuació, una decepció al veure de què es tractava realment. Però creieu-me, la decepció dura poc.

Què és doncs aquest llibre? És una història que se centra en un dels personatges de l’apreciada saga: l’Auri. L’autor, a la introducció del llibre, és molt explicit (potser massa) a l’hora d’explicar què és i què no és el llibre. D’una banda hauríem d’agrair la seva sinceritat: avisa als lectors del que es trobaran. De l’altra banda, però, fa exactament allò que qualsevol professor d’escriptura creativa et dirà que no facis: criticar l’obra abans de donar una oportunitat al lector. Rothfuss ho deixa clar: aquest llibre no és per a aquells que no coneguin la saga de Kvothe. Es trobaran perduts, no entendran què fa l’Auri i per què ho fa. És més, arriba al punt d’avisar també als lectors coneixedors de la seva obra: aquesta és una història estranya, peculiar, sense diàlegs, sense pràcticament acció. I doncs? Em pregunto… Per què no deixa que en valorem nosaltres mateixos el contingut? Em puc imaginar les reaccions d’aquells que agafin aquest llibre sense tenir idea de qui és en Patrick Rothfuss ni conèixer la seva producció literària anterior. Les cares d’estupefacció poden ser èpiques. Però, i per a la resta, per als qui sí sabem on està ubicada la història? Doncs no us penseu que és fàcil tampoc.

Segueix llegint