Caronte – Álex Puig Linares

Sempre és una grata satisfacció llegir autors que coneixes personalment. Quina sorpresa, a més, veure que l’Álex Puig ha publicat quelcom a Amazon! Quin valor!

Conec l’Álex i segueixo tot allò que va escrivint des de fa força temps, després que ens coneguéssim en un taller d’escriptura de fantasia i ciència-ficció. És evident que a ell li va molt millor que a mi! Felicitats, així d’entrada, per la constància, el valor i la bona feina feta fins el moment.

Aquesta publicació (ni més ni menys que a Amazon, sense cap tipus de por, és clar que sí!) és el primer pas cap a, espero, seguir publicant cada cop més material a la xarxa. S’ha de ser conscient de fins a quin punt aquest esdeveniment és decisiu per a l’autor ja que deixa enrere la publicació només per a familiars i coneguts i passa a jugar a la primera divisió, amb els grans, on tothom pot accedir a l’obra i alhora dir el que n’opina. Sembla una petitesa, però no ho és. És un pas crucial, indispensable, temible i envejable, que tot autor que es consideri com a tal ha de realitzar algun dia. És un salt al buit sense paracaigudes i s’ha d’estar preparat pel que tot això suposa. El públic és molt exigent i no tindrà pèls a la llengua ni cap tipus de vergonya a l’hora de fer-ho saber.

Segueix llegint

Juguemos

Ping…

 

Salgo del estado latente y me obligo a ejercitar la mente cada cierto tiempo. Es todo lo que me queda.

Repaso la lista de mundos que me quedan por explorar. Río para mis adentros. ¡Qué ingenuo! Realmente nunca podré acabar con la infinita cantidad de niveles, reinos, escenarios o lo que sea que se les ocurra a los Desarrolladores. Llega un momento en el que se debe descartar la mayoría de ellos y centrarse en los que, sorprendentemente, aún consiguen motivar los pocos resquicios de vida que le quedan a uno.

Segueix llegint

Els ulls de la serp

—Va, digues… —va dir l’Anna mentre el mirava fixament als ulls tractant de trobar-hi qualsevol indici que li permetés descobrir com ho feia.

—Un nou —va respondre ell sense dubtar.

Ella va llançar els daus. Aquests van fer el seu caòtic ball sobre la taula fins a quedar immòbils. La incrèdula observadora va veure el que havia sortit: un cinc i un quatre. No era possible, es va repetir. Quantes en portava ja d’encertades? Deu, dotze tirades consecutives?

—Com ho fas!? És increïble! —va dir l’Anna.

Sovint, un dels dos agafava els daus que tenien en el bol de la taula del menjador i reptava l’altre a encertar el que sortiria. Allò era tot el que els quedava de les nits de divendres, ara ja enterrades en el passat, en les que havien acostumat a reunir-se amb la colla per fer una partida de rol.

Segueix llegint

Negació

ÉS UNA NIT fosca i tempestuosa però no com vosaltres, lectors en algun dels planetes habitats de la federació, la coneixeu. És fosca i tempestuosa com només es poden viure en la immensitat i solitud de l’espai.

La negra nit que hi regna és inabastable, incomprensible, ens supera. L’infinit mantell del firmament només el pertorben uns diminuts punts de ridícula llum. Només quan s’és a un planeta de la federació un pot abraçar de nou el cicle de la nit i el dia. Si no fos pel rellotge biològic que ens forcem a mantenir per no alterar el son i altres funcions bàsiques del nostre cos, reminiscència encara de quan habitàvem aquell petit cigronet al que anomenem Terra, experimentaríem una constant i interminable nit.

I la tempesta? Doncs és molt simple. Tot i que l’espai sovint el considerem buit, a mesura que la velocitat d’un cos augmenta, el pitjor enemic al que s’enfronta és la tempesta silenciosa d’àtoms. Sense les proteccions adequades, un únic àtom d’hidrogen seria capaç de fer una minúscula perforació que, en un tres i no res, deixaria la nau fora de joc.

Segueix llegint