Rattle That Lock – David Gilmour

Rattle-That-Lock-1Ja tenim aquí el nou disc de David Gilmour. Un disc llargament esperat. A aquestes alçades qüestionar la qualitat i les habilitats compositives del mestre Gilmour seria quelcom proper a un insult de baix gust. La seva carrera musical és currículum suficient per corroborar una solvència absoluta rere la guitarra, la veu i les tasques de composició.

Aquest home, a la vida, ja ho ha fet tot. Tots els discs que ha tret en els darrers vint anys, ja sigui amb Pink Floyd o en solitari, són simplement un passatemps (molt lloable, és clar) però sense la necessitat de demostrar res a ningú. És a dir: faig el que em rota i si us agrada bé, i si no, doncs us hi podeu posar fulles (per utilitzar una expressió molt catalana i políticament correcta).

Segueix llegint

Love, Fear and the Time Machine – Riverside

Riverside ens presenta la seva nova obra amb un títol ambigu i excitant: Love, Fear and the Time Machine. Personalment si una obra incorpora quelcom relacionat amb els viatges en el temps ja em té mig convençut. Comencem malament en tema de subjectivitat.  Tampoc hauria de deixar que l’excel·lentíssim Shrines of New Generation Slaves (el seu anterior treball) afecti a com valoro aquest. Ja veig que serà difícil! El millor serà escoltar aquest disc i comentar-lo, com sempre, sense prejudicis. Ja!

D’entrada, els títols de la primera i la darrera cançó donen peu a pensar que es tracta d’una obra conceptual… Si és així jo no ho he sabut veure. Aquest recurs ja l’havien utilitzat en el seu anterior treball amb millor fortuna que en aquest cas. Lost (Why should I be frightened by a hat?) és excel·lent mentre que la darrera, Found (The unexpected flaw of searching), no dóna la sensació de clausura i és un pèl massa repetitiva sobre una idea poc interessant.

Segueix llegint

The Diary – The Gentle Storm

Gentle_StormNou disc del mestre Lucassen en col·laboració amb la gran Anneke van Giersbergen (sí, he buscat com s’escriu al Google i ho he copiat). Em dec estar fent vell ja que no tenia idea de la sortida d’aquest àlbum fins dies abans del seu llançament, cosa que, d’altra banda, està prou bé ja que m’he obviat mesos d’anticipació.

Mirant enrere m’adono que feia temps que no sabia res d’en Lucassen. Des del seu darrer disc d’Ayreon (The Theory of Everything) n’havia estat completament desconnectat. La veritat és que he d’admetre que cada cop, els seus discs, m’impressionen menys. Molt lluny queda ja el mític Into the Electric Castle. Aquest disc, però, no és una continuació d’aquella història, ni tan sols està emmarcat en el mateix univers. Tampoc ens hem de sorprendre, però. En Lucassen ja ho fa això. Grans són els discs d’AmbeonStar One o Stream of Passion. Aquestes petites joies les va deixant caure de tant en tant. Res a dir, al contrari, que segueixin caient. Com comentava en l’entrada del disc d’en Neal Morse aquest és un d’aquells artistes del que n’espero material nou sense reserves.

Segueix llegint

The Grand Experiment

Hi ha tota una sèrie d’artistes dels que n’esperes amb passió qualsevol cosa que puguin treure al mercat. Neal Morse és un d’aquests artistes. Ja sigui en solitari o amb algun dels grups en els que col·labora (Transatlantic, Flying Colors, …) sempre sé que es tractarà d’una joia.

Per primera vegada, però, em veig abocat irremeiablement a fer una ressenya no tan bona d’un dels seus discs. Creieu-me quan us dic que he esperat molts dies i m’he afartat d’escoltar The Grand Experiment abans de decidir-me a escriure aquestes línies.

Segueix llegint

Z2: Dark Matters

Z2Ah! Indeed! Per fi! La segona entrega d’una de les joies més brillants de l’escena musical dels darrers deu anys. Que no sabeu de què parlo? Que no coneixeu a Ziltoid the Omniscient?! Ai que feu tard, feu molt tard! Però no passa res. Obriu l’Spotify, o similar, i impregneu-vos de la saviesa infinita d’aquest excel·lent disc de Devin Townsend. Va, us espero…

Ja està? Ja torneu a ser aquí? No ho negueu, ara sou persones diferents, sou millors persones. Heu entrat en contacte amb la màgia de la titella més famosa d’aquest braç de la galàxia. Ja no hi ha marxa enrere! Us felicito!

El disc Ziltoid the Omniscient va sortir el 2007. Molt ha plogut des d’aleshores. Aquell disc va trencar els esquemes a molta gent. Primer als fans de Townsend que, tot i acostumats a les excentricitats de l’artista, no estaven preparats per a aquest canvi de registre. Després, a tots els amants de la música dura en general i, finalment, als pirats per la ciència-ficció. Era, com diuen per allà: a match made in heaven. Tenia tots els ingredients per funcionar, i no va fallar. L’èxit va ser rotund. Des d’aleshores tothom n’ha demanat una segona part. En volíem més! I finalment, el dia del retorn de Ziltoid ha arribat.

Segueix llegint

Second Nature – Flying Colors

Flying-Colors-Second-NatureFlying Colors, per a aquells que no els conegueu, és un super grup format per Casey McPherson a les veus i a les guitarres; Steve Morse a les guitarres; Dave LaRue al baix; Neal Morse als teclats i a les veus; i Mike Portnoy a la bateria.

Si no heu estat vivint sota una pedra els darrers vint anys sabreu que aquest grup el formen membres o ex-membres de grups com ara Deep Purple, Dixie Dregs, Transatlantic o Dream Theater. Per a molts això hauria de ser suficient per donar una oportunitat a la banda. Dir que els membres de Flying Colors formen, o han format, part d’una o altra banda tampoc és dir gairebé res. Les seves trajectòries són tan extenses, respectades i variades que se’ls valora, més aviat, pel prestigi associat al seu nom i no per una altra cosa. Recentment, a més, sembla que les bandes de rock progressiu munten i desmunten grups com qui juga al joc de les cadires. Sovint es fa difícil saber qui toca on, quin disc ha tret recentment un grup, qui està de gira amb qui, etcètera. Flying Colors és un grup, de moment, secundari per als seus membres. Escric de moment en cursiva ja que el mateix va passar amb Transatlantic, d’on provenen Neal Morse i Mike Portnoy. Ara, Transatlantic, ha quedat totalment establert eclipsant (gairebé) les bandes de les que provenien originalment els seus membres.

Segueix llegint

Amplifier – Mystoria

MystoriaSi la pregunta és si Mystoria és similar, proper o carregat del geni que tenia The Octopus comencem malament. Amplifier és un grup que no ha tingut el reconeixement que es mereix, estic segur que la majoria estem d’acord amb aquest fet. No ha tingut sort o potser, per culpa de les circumstàncies del moment, no ha sabut fer-se un lloc en l’escena musical. No és fàcil trobar el perquè d’aquesta situació i més quan la seva producció musical ha estat regular, constant i d’excel·lent qualitat.

A l’hora de fer la ressenya del seu nou àlbum, com la majoria, em trobo entre l’espasa i la paret. Els lectors voldran saber si l’àlbum és bo però sempre tenint en compte com es compara a The Octopus. Vet aquí el fenomen del disc que mai serà igualat. Quina ràbia!

Segueix llegint

Opeth – Pale Communion

Opeth - Pale CommunionEstic gairebé segur que podré fer una crítica objectiva d’aquest àlbum. Opeth és un d’aquells grups que vaig descobrir en l’època en que m’entusiasmava el Metal més dur i extrem. Parlo de finals de anys 90, principis dels 2000. Vivia un moment dolç de descobriment continu i, gairebé, totes les bandes de l’escena death, thrash, black i/o doom tenien quelcom interessant que oferir.

El primer disc que vaig escoltar d’Opeth va ser l’Still Life, el 1999. Aquell àlbum va marcar un abans i un després. Qui eren aquella colla de descervellats que feien aquells tipus de música tan especial? No havia escoltat res similar. L’amalgama d’estils, sons i registres creava una ambientació única. No us enganyaré tampoc, les primeres escoltes van suposar un esforç mental per aclimatar-me al canvi, però de seguida vaig quedar enganxat al talent i originalitat de la banda. Ràpidament em vaig fer amb la resta de la discografia i vaig poder confirmar que Opeth era una banda que, com la majoria, havia seguit un camí tortuós cap a l’excel·lència. Què vull dir amb això? Doncs que els primers discs eren sincers i interessants, però els mancava quelcom que només amb l’experiència es pot aconseguir. La producció dels primers àlbums no era excel·lent, com acostuma a passar, però tot i així My Arms, Your Hearse segueix sent un dels meus preferits.

Segueix llegint