Círculos – Alex Puig Linares

Alex Puig lo ha vuelto a hacer. Si el año pasado publicaba una historia corta en Amazon, esta vez el hombre se tira de cabeza, sin miedo ni flotador, a la piscina de los grandes. Lo hace con su primera novela, una historia basada en la mitología de H.P. Lovecraft, nada menos, llamada Círculos. ¡Hay que tener valor para encarar semejante tarea!

He de ser sincero, si no la crítica no sería justa y se me podría acusar de no ser imparcial. Conozco personalmente a Alex y he leído mucho más material suyo del que ha publicado. En este sentido me siento afortunado de estar entre los pocos a los que confía sus escritos para revisión. Todos aquellos que, en algún momento u otro, hemos intentado poner negro sobre blanco, sabemos de la dificultad que ello conlleva y cuán duro es. También he de decir que esta no es la primera vez que leo esta novela. Cuando todavía era un proyecto ya tuve el gusto de hincarle el diente. Ya aquella vez, me sentó la mar de bien.

Segueix llegint

Foc verd – Jordi de Manuel

Foc verdEn Jordi de Manuel torna a canviar de gènere i ens regala una nova novel·la negra. Res de ciència-ficció aquesta vegada. El seu ritme ja sembla ser aquest: una de negra, una de fantàstica, i santornemi. A mi ja m’està bé sempre que la qualitat sigui com la que arrebossa a Foc Verd.

De nou ens tornem a trobar amb el famós inspector català Marc Sergiot. Crec que no sóc l’únic que ha agafat simpatia per aquest home, sobretot després de tantes i tantes bones estones junts. Encara recordo l’Olor de la pluja, el primer llibre que vaig llegir de de Manuel i també el primer en el que em trobava amb el seu protagonista. Aquell llibre va marcar un abans i un després. Fins aleshores tot el que havia llegit que fos d’origen català havia estat a l’escola, llibres senzill d’autors orientats al gènere més aviat infantil i juvenil. Tot d’una una història futurista, sobre l’escassedat d’aigua a Barcelona i un crim que ho englobava tot… Allò era música per a les meves orelles! I quina simfonia!

Segueix llegint

Nosaltres – Ievgueni Zamiatin

NosaltresFeia temps que tenia ganes de ressenyar un llibre que considerés sensacional, del gènere de la ciència-ficció i que a la vegada es tractés d’un clàssic. Per fi ha arribat aquest moment. L’editorial catalana Males Herbes ens proposa, per primer cop, la traducció al català d’una joia de la literatura russa: Nosaltres de Ievgueni Zamiatin. Escrita el 1921 (sí, sí, ja fa uns anys), aquesta novel·la és una de les primeres que va tractar el tema de la distòpia de manera seriosa, plantejant un món que després, altres autors com Orwell, Bradbury o Huxley estudiarien també en les seves respectives novel·les (ara ja clàssiques), 1984, Fahrenheit 451 i Un món feliç.

És força normal trobar gent que hagi llegit aquestes tres darreres novel·les. Sovint, fins i tot, alguns afortunats les llegeixen a l’escola com a lectura obligatòria. Ara, trobar lectors que hagin llegit Nosaltres ja no és tan comú. Per què? La llengua, l’origen, la temàtica aplicada a la societat russa, la falta de promoció? No ho sé. La primera vegada que la vaig llegir va ser gràcies a una recomanació obscura d’un blog a Internet. Vaig adquirir la versió que Penguin Classics havia publicat en anglès i, ja aleshores, en vaig gaudir molt. Em va impactar, sobretot i com deia, que no fos més coneguda entre la gent del carrer.

Segueix llegint

The girl in the spider’s web

The Girl in the Spider's WebHe tornat a caure en la temptació generada per una excel·lent campanya de promoció. He hagut de suportar anuncis a totes i cadascuna de les llibreries que freqüento i, si això no fos suficient, els telenotícies també s’han fet ressò de la notícia, afegint-se a la crida, del nou llibre de la saga Millenium. Digue’m-ho clar: el hype m’ha pogut… Ben jugat! A Catalunya, particularment, sembla haver-hi un fenomen molt clar d’estima cap a Stieg Larsson i cap al gènere de novel·la negra del nord d’Europa. A la resta del món, m’ha semblat que la sortida d’aquest quart volum passava una mica més desapercebuda… Potser només és tracta d’una sensació meva, però.

Sigui com sigui, des de feia mesos era conscient que apareixeria aquest quart volum i tenia cert interès, o més aviat curiositat, per veure on portaria un nou autor a aquest grup carismàtic i estimat de personatges de l’univers de Larsson.

Segueix llegint

El sueño inefable

El sueño inefableDavid Arrabal és un escriptor andorrà, natural de Barcelona, i El sueño inefable és la seva segona novel·la publicada. La seva primera novel·la, El final de todos los inviernos, la vaig comentar en aquest bloc en el seu moment. La valoració que en feia aleshores era molt positiva tenint en compte tots els factors adversos contra els que l’autor havia hagut de lluitar. Aleshores, després d’un excel·lent inici en el món de lletres, ens arriba aquesta nova novel·la ambientada en l’actualitat en el que podríem qualificar de terror o fantasia urbana.

El sueño inefable ha estat publicada per Amaltea Ediciones (Alentia Editorial) i s’ha finançat mitjançant una estressant i reeixida campanya de micromecenatge a Verkami. Em sento orgullós d’haver-hi participat i que aquesta novel·la hagi pogut veure la llum ja que, després de llegir-la, estic convençut de que val la pena.

Segueix llegint

The Slow Regard of Silent Things

TheSlowRegardOfSilentThingsVet aquí una novel·la curta (prop de dues-centes pàgines) d’en Patrick Rothfuss, conegut autor de la sèrie The Kingkiller Chronicle. A hores d’ara, tothom sap que aquest no és el tercer llibre de la saga d’en Kvothe. Més d’un s’ha endut una sorpresa al veure’l a les llibreries i, a continuació, una decepció al veure de què es tractava realment. Però creieu-me, la decepció dura poc.

Què és doncs aquest llibre? És una història que se centra en un dels personatges de l’apreciada saga: l’Auri. L’autor, a la introducció del llibre, és molt explicit (potser massa) a l’hora d’explicar què és i què no és el llibre. D’una banda hauríem d’agrair la seva sinceritat: avisa als lectors del que es trobaran. De l’altra banda, però, fa exactament allò que qualsevol professor d’escriptura creativa et dirà que no facis: criticar l’obra abans de donar una oportunitat al lector. Rothfuss ho deixa clar: aquest llibre no és per a aquells que no coneguin la saga de Kvothe. Es trobaran perduts, no entendran què fa l’Auri i per què ho fa. És més, arriba al punt d’avisar també als lectors coneixedors de la seva obra: aquesta és una història estranya, peculiar, sense diàlegs, sense pràcticament acció. I doncs? Em pregunto… Per què no deixa que en valorem nosaltres mateixos el contingut? Em puc imaginar les reaccions d’aquells que agafin aquest llibre sense tenir idea de qui és en Patrick Rothfuss ni conèixer la seva producció literària anterior. Les cares d’estupefacció poden ser èpiques. Però, i per a la resta, per als qui sí sabem on està ubicada la història? Doncs no us penseu que és fàcil tampoc.

Segueix llegint

The Maze Runner

TheMazeRunnerCom he de començar aquesta ressenya? Hi ha tantes coses que m’agradaria comentar que, de ben segur, em deixaré quelcom. Semblaria oportú i lògic establir algunes dades sobre l’autor i l’edició, no? A hores d’ara, però, sembla que tothom coneix què és The Maze Runner (o El corredor del laberinto en la seva versió espanyola, que no és un passadís sinó una persona que corre), encara que fa només dues setmanes, el fenomen era totalment desconegut.

Això em porta a pensar en una paraula: hype. Ai, que comencem malament: quelcom del que no se n’havia sentit a parlar mai, encara que la primera novel·la va ser publicada el 2009, ara és de consum obligat i, aparentment, tot un èxit. Ves quina cosa! No ens deixem portar per les aparences, però, i establim les dades bàsiques. Escrita el 2009, com deia, per James Dashner. 350 pàgines de literatura juvenil, segons l’etiqueta. Primera entrega d’una trilogia en la que, a més de les tres novel·les, hi ha un parell d’històries curtes més. Jo ja us dic ara que aquí em planto. Encara em pregunto com he estat capaç d’acabar la primera.

Segueix llegint

El final de todos los inviernos

El Final De Todos Los InviernosEl final de todos los inviernos és una novel·la del 2012 escrita per David Arrabal. L’autor va nàixer a Barcelona el 1977. Actualment resideix a Andorra. Al seu currículum literari, a més d’aquesta novel·la, hi trobem el primer premi en la categoria de Recull del XVII Concurs de Poesia Miquel Martí i Pol del Principat d’Andorra. Això, d’entrada, hauria de fer aixecar les celles a més d’un. No és el tipus de persona que us imaginaríeu escrivint poesia. Res a dir, al contrari: endavant!

Recentment vaig tenir ocasió d’assistir a un taller d’escriptura en el que ell també hi era present. De seguida vaig poder copsar, tot i tractar-se d’una persona molt reservada, les inquietuds i les passions que el movien a escriure. En David viu pel que fa i això es nota en cadascuna de les paraules que plasma sobre el paper. He de dir que, de no haver estat pel taller, probablement no m’hagués assabentat mai de l’existència d’aquesta novel·la i això m’emprenya una mica. M’emprenya perquè es tracta d’un escriptor local (d’Andorra, vull dir) i, a més,  de literatura fantàstica. Si som pocs i, a sobre, no ens coneixem, malament anem, quelcom no funciona.

Segueix llegint

Científics lletraferits

Científics LletraferitsJa us aviso d’entrada que aquesta és una ressenya força personal, d’autoflagel·lació i avergonyiment. La ressenya és del recull de relats: Científics lletraferits editat per Jordi de Manuel i Salvador Macip i publicat per Mètode.

D’entrada, crec que m’hauria de sincerar. A part d’en Jordi, no coneixia prèviament a Salvador Macip o a cap dels altres autors d’aquest recull. És més, si el vaig adquirir, després d’una cerca llarga i infructuosa per les principals llibreries de Barcelona que va acabar amb l’ajuda del propi editor dient-me on havia d’anar a trobar-lo, va ser precisament, i només, perquè ell hi havia col·laborat. Així que…

Cinc flagel·lades per començar.

Segueix llegint

Congressos diferents

TheFuturologicalCongressLa vida està plena de coincidències sorprenents, no creieu? Com gairebé tothom a qui li agrada la ciència-ficció, he llegit Solaris, la novel·la més coneguda de l’escriptor polonès Stanislaw Lem, i també he vist l’adaptació cinematogràfica russa de 1972. Amb la d’en Clooney no m’he atrevit encara, tinc por. Amb els anys, em sorprèn cada cop més que aquesta sigui la seva novel·la més popular. És potser perquè és la més accessible?  Crec, més aviat, que és per un cert desconeixement del que hi ha més enllà.

Coincidències! Sí! Això deia. Resulta que, temps enrere, cercant quelcom interessant per llegir vaig trobar-me amb una altra novel·la d’en LemCiberiada (Cyberiada en l’original). No sabia on em posava. Esperava quelcom similar a Solaris. Ai pobre de mi, no podia estar més equivocat. Ciberiada és una col·lecció d’històries satíriques de ciència-ficció on els robots tenen el protagonisme més absolut. Si Solaris era un deu de novel·la, Ciberiada és un onze. Quin descobriment! Stanislaw Lem va passar, de cop, a ser un dels meus autors de referència. Cercant la xarxa vaig assabentar-me que el següent que havia de llegir, indiscutiblement, era Els diaris de les estrelles (Dzienniki gwiazdowe en l’original). Mare meva! Quina meravella, quins escenaris tan ben trobats, quines filosofades tan interessants i, sobretot, quin fart de riure amb l’Ijon Tichy. Després de llegir les dues primeres entregues dels relats del peculiar astronauta, encara entenia menys el fenomen del que és popular i conegut i el que no. Que poc en sabem de res!

Segueix llegint