Círculos – Alex Puig Linares

Alex Puig lo ha vuelto a hacer. Si el año pasado publicaba una historia corta en Amazon, esta vez el hombre se tira de cabeza, sin miedo ni flotador, a la piscina de los grandes. Lo hace con su primera novela, una historia basada en la mitología de H.P. Lovecraft, nada menos, llamada Círculos. ¡Hay que tener valor para encarar semejante tarea!

He de ser sincero, si no la crítica no sería justa y se me podría acusar de no ser imparcial. Conozco personalmente a Alex y he leído mucho más material suyo del que ha publicado. En este sentido me siento afortunado de estar entre los pocos a los que confía sus escritos para revisión. Todos aquellos que, en algún momento u otro, hemos intentado poner negro sobre blanco, sabemos de la dificultad que ello conlleva y cuán duro es. También he de decir que esta no es la primera vez que leo esta novela. Cuando todavía era un proyecto ya tuve el gusto de hincarle el diente. Ya aquella vez, me sentó la mar de bien.

Segueix llegint

Nosaltres – Ievgueni Zamiatin

NosaltresFeia temps que tenia ganes de ressenyar un llibre que considerés sensacional, del gènere de la ciència-ficció i que a la vegada es tractés d’un clàssic. Per fi ha arribat aquest moment. L’editorial catalana Males Herbes ens proposa, per primer cop, la traducció al català d’una joia de la literatura russa: Nosaltres de Ievgueni Zamiatin. Escrita el 1921 (sí, sí, ja fa uns anys), aquesta novel·la és una de les primeres que va tractar el tema de la distòpia de manera seriosa, plantejant un món que després, altres autors com Orwell, Bradbury o Huxley estudiarien també en les seves respectives novel·les (ara ja clàssiques), 1984, Fahrenheit 451 i Un món feliç.

És força normal trobar gent que hagi llegit aquestes tres darreres novel·les. Sovint, fins i tot, alguns afortunats les llegeixen a l’escola com a lectura obligatòria. Ara, trobar lectors que hagin llegit Nosaltres ja no és tan comú. Per què? La llengua, l’origen, la temàtica aplicada a la societat russa, la falta de promoció? No ho sé. La primera vegada que la vaig llegir va ser gràcies a una recomanació obscura d’un blog a Internet. Vaig adquirir la versió que Penguin Classics havia publicat en anglès i, ja aleshores, en vaig gaudir molt. Em va impactar, sobretot i com deia, que no fos més coneguda entre la gent del carrer.

Segueix llegint

Juguemos

Ping…

 

Salgo del estado latente y me obligo a ejercitar la mente cada cierto tiempo. Es todo lo que me queda.

Repaso la lista de mundos que me quedan por explorar. Río para mis adentros. ¡Qué ingenuo! Realmente nunca podré acabar con la infinita cantidad de niveles, reinos, escenarios o lo que sea que se les ocurra a los Desarrolladores. Llega un momento en el que se debe descartar la mayoría de ellos y centrarse en los que, sorprendentemente, aún consiguen motivar los pocos resquicios de vida que le quedan a uno.

Segueix llegint

Automata

AutomataD’entrada, deixeu que us avisi: aquesta ressenya conté força spoilers.

Què ens ofereix Automata? Fàcil: els elements clàssics de la ciència-ficció. Quan dic clàssics em refereixo a: robots, distòpia, l’adveniment de la fi de la humanitat, tecnologia retro-futurista, deserts, filosofia sobre la consciència humana i artificial i sí, també zepelins. Tots aquests conceptes, de ben segur, els podeu associar ràpidament a altres pel·lícules de producció més o menys recent. A mi me’n venen al cap unes quantes, per exemple: Blade Runner, I Robot, Knowing, I.A., Dune, Eva

Per tant, ja que Automata no és revolucionaria en quant als ingredients que utilitza, aleshores, què és el que els seus productors creuen que la farà especial? Els actors, les seves interpretacions? La relació home-màquina? La reflexió sobre el següent pas en l’evolució? Podria ser. Aconsegueix convèncer? A mi no. Per què? Es queda curta en ambició i els forats de l’argument són massa grans.

Segueix llegint

Lucy

LucyLucy és una pel·lícula de ciència-ficció, amb un alt contingut filosòfic, dirigida per Luc Besson. El nom del director, així d’entrada, ens hauria de permetre intuir què és el que ens trobarem.

Besson és, a hores d’ara, un director força o molt conegut. Ha realitzat un bon nombre de pel·lícules d’entre les quals destacaria Leon o Wasabi amb el sempre enorme Jean Reno, la ja clàssica The Fifth Element i la correcta trilogia (de moment) de Transporter. Aquestes pel·lícules, amb més o menys mesura, acostumen a mostrar un Besson esbojarrat. És normal veure-hi un grup d’agents de la llei desinformats, descol·locats i a remolc dels protagonistes, perseguint, uns, i fugint, els altres, d’uns dolents molt dolents que faran l’inimaginable per a controlar màfies, el món o, si els deixen, l’Univers. Besson barreja elements còmics (a vegades només són pinzellades) amb elements més seriosos per a crear cintes d’acció entretingudes sense cap altre objectiu més enllà. Amb aquests ingredients s’elabora el que és el segell personal del director. Per als puristes diré que sí, Besson també ha dirigit altres tipus de pel·lícules, de caire més seriós i compromès, però per al que ens ocupa en aquesta ressenya les haurem de deixar per a una altra ocasió.

Segueix llegint

The Maze Runner

TheMazeRunnerCom he de començar aquesta ressenya? Hi ha tantes coses que m’agradaria comentar que, de ben segur, em deixaré quelcom. Semblaria oportú i lògic establir algunes dades sobre l’autor i l’edició, no? A hores d’ara, però, sembla que tothom coneix què és The Maze Runner (o El corredor del laberinto en la seva versió espanyola, que no és un passadís sinó una persona que corre), encara que fa només dues setmanes, el fenomen era totalment desconegut.

Això em porta a pensar en una paraula: hype. Ai, que comencem malament: quelcom del que no se n’havia sentit a parlar mai, encara que la primera novel·la va ser publicada el 2009, ara és de consum obligat i, aparentment, tot un èxit. Ves quina cosa! No ens deixem portar per les aparences, però, i establim les dades bàsiques. Escrita el 2009, com deia, per James Dashner. 350 pàgines de literatura juvenil, segons l’etiqueta. Primera entrega d’una trilogia en la que, a més de les tres novel·les, hi ha un parell d’històries curtes més. Jo ja us dic ara que aquí em planto. Encara em pregunto com he estat capaç d’acabar la primera.

Segueix llegint

Els ulls de la serp

—Va, digues… —va dir l’Anna mentre el mirava fixament als ulls tractant de trobar-hi qualsevol indici que li permetés descobrir com ho feia.

—Un nou —va respondre ell sense dubtar.

Ella va llançar els daus. Aquests van fer el seu caòtic ball sobre la taula fins a quedar immòbils. La incrèdula observadora va veure el que havia sortit: un cinc i un quatre. No era possible, es va repetir. Quantes en portava ja d’encertades? Deu, dotze tirades consecutives?

—Com ho fas!? És increïble! —va dir l’Anna.

Sovint, un dels dos agafava els daus que tenien en el bol de la taula del menjador i reptava l’altre a encertar el que sortiria. Allò era tot el que els quedava de les nits de divendres, ara ja enterrades en el passat, en les que havien acostumat a reunir-se amb la colla per fer una partida de rol.

Segueix llegint

Congressos diferents

TheFuturologicalCongressLa vida està plena de coincidències sorprenents, no creieu? Com gairebé tothom a qui li agrada la ciència-ficció, he llegit Solaris, la novel·la més coneguda de l’escriptor polonès Stanislaw Lem, i també he vist l’adaptació cinematogràfica russa de 1972. Amb la d’en Clooney no m’he atrevit encara, tinc por. Amb els anys, em sorprèn cada cop més que aquesta sigui la seva novel·la més popular. És potser perquè és la més accessible?  Crec, més aviat, que és per un cert desconeixement del que hi ha més enllà.

Coincidències! Sí! Això deia. Resulta que, temps enrere, cercant quelcom interessant per llegir vaig trobar-me amb una altra novel·la d’en LemCiberiada (Cyberiada en l’original). No sabia on em posava. Esperava quelcom similar a Solaris. Ai pobre de mi, no podia estar més equivocat. Ciberiada és una col·lecció d’històries satíriques de ciència-ficció on els robots tenen el protagonisme més absolut. Si Solaris era un deu de novel·la, Ciberiada és un onze. Quin descobriment! Stanislaw Lem va passar, de cop, a ser un dels meus autors de referència. Cercant la xarxa vaig assabentar-me que el següent que havia de llegir, indiscutiblement, era Els diaris de les estrelles (Dzienniki gwiazdowe en l’original). Mare meva! Quina meravella, quins escenaris tan ben trobats, quines filosofades tan interessants i, sobretot, quin fart de riure amb l’Ijon Tichy. Després de llegir les dues primeres entregues dels relats del peculiar astronauta, encara entenia menys el fenomen del que és popular i conegut i el que no. Que poc en sabem de res!

Segueix llegint

The Martian – Andy Weir

The-Martian-Andy-WeirUn bon amic, una vegada, va definir la novel·la Ready Player One d’Ernest Cline com …el millor pitjor llibre que havia llegit…, o quelcom molt similar. Us preguntareu que té a veure amb The Martian, doncs bé, m’agradaria apropiar-me de la descripció, amb el seu permís, i aplicar-la a aquest llibre, amb alguna reserva.

La història de com aquesta novel·la va arribar a veure la llum és interessant. Andy Weir va començar a escriure-la el 2009. Va invertir molt temps en recerca per tal que fos el més realista possible. En aquest sentit, tot sigui dit, un deu. Aleshores, un cop acabada, la va publicar gratuïtament a la seva pàgina web. Els lectors li van demanar que en fes una versió Kindle. Ell va acceptar i la va posar a la venda al mínim que permetia Amazon en aquell moment. L’èxit va ser aclaparador, el somni de qualsevol escriptor que s’auto-publica. En tres mesos havia venut prop de trenta-cinc mil còpies. Aleshores l’editorial Crown en va comprar els drets i ara en veiem la primera edició tradicional, amb una traducció al castellà a punt de ser publicada. A més, s’està treballant en la realització d’una pel·lícula que s’espera s’estreni el 2015. Andy Weir ha d’estar molt satisfet amb el resultat de la seva primera novel·la, ha deixat el llistó molt alt.

Segueix llegint

Lock In – John Scalzi

Lock_In-John_ScalziQuines ganes tenia de llegir aquest llibre i quina decepció m’he endut. Això potser ja ho diu tot.

John Scalzi és un conegut escriptor nord-americà de ficció especulativa. Conegut, sobretot, després de guanyar el premi Hugo l’any 2013 per la seva novel·la Redshirts. La sèrie Old Man’s War, de la qual n’hi ha ja força entregues (entre històries curtes i novel·les), ha tingut, també, molt bona acollida entre els lectors.

No sóc gens partidari, si l’ocasió ho permet, de saber on em poso a l’hora de llegir un llibre. Tracto de no llegir les sinopsis, crítiques d’ARC o avançaments que puguin fer les editorials. En aquest cas la seva editorial, Tor, havia publicat, mesos abans que sortís la novel·la, una història curta anomenada Unlocked en la que se’ns plantejava l’escenari en el que, després, la novel·la s’esplaiava. Tampoc la vaig llegir. No volia que res m’espatllés l’experiència. Després de llegir Lock In em vaig adonar que Unlocked utilitzava el mateix recurs literari que World War Z de Max Brooks. No sé que pensar al respecte. La forma de narrar una història a través de les experiències dels qui la van viure segur que no ha estat idea de Brooks però m’ha semblat molt sospitós que, tot d’una, aparegués una altra història, seguint la mateixa estructura, sobretot després de veure l’èxit i la gran acollida que ha tingut WWZ. Bravo per la iniciativa de l’editorial, però m’hagués agradat quelcom més original.

Segueix llegint