Automata

AutomataD’entrada, deixeu que us avisi: aquesta ressenya conté força spoilers.

Què ens ofereix Automata? Fàcil: els elements clàssics de la ciència-ficció. Quan dic clàssics em refereixo a: robots, distòpia, l’adveniment de la fi de la humanitat, tecnologia retro-futurista, deserts, filosofia sobre la consciència humana i artificial i sí, també zepelins. Tots aquests conceptes, de ben segur, els podeu associar ràpidament a altres pel·lícules de producció més o menys recent. A mi me’n venen al cap unes quantes, per exemple: Blade Runner, I Robot, Knowing, I.A., Dune, Eva

Per tant, ja que Automata no és revolucionaria en quant als ingredients que utilitza, aleshores, què és el que els seus productors creuen que la farà especial? Els actors, les seves interpretacions? La relació home-màquina? La reflexió sobre el següent pas en l’evolució? Podria ser. Aconsegueix convèncer? A mi no. Per què? Es queda curta en ambició i els forats de l’argument són massa grans.

Segueix llegint

El sueño inefable

El sueño inefableDavid Arrabal és un escriptor andorrà, natural de Barcelona, i El sueño inefable és la seva segona novel·la publicada. La seva primera novel·la, El final de todos los inviernos, la vaig comentar en aquest bloc en el seu moment. La valoració que en feia aleshores era molt positiva tenint en compte tots els factors adversos contra els que l’autor havia hagut de lluitar. Aleshores, després d’un excel·lent inici en el món de lletres, ens arriba aquesta nova novel·la ambientada en l’actualitat en el que podríem qualificar de terror o fantasia urbana.

El sueño inefable ha estat publicada per Amaltea Ediciones (Alentia Editorial) i s’ha finançat mitjançant una estressant i reeixida campanya de micromecenatge a Verkami. Em sento orgullós d’haver-hi participat i que aquesta novel·la hagi pogut veure la llum ja que, després de llegir-la, estic convençut de que val la pena.

Segueix llegint

The Slow Regard of Silent Things

TheSlowRegardOfSilentThingsVet aquí una novel·la curta (prop de dues-centes pàgines) d’en Patrick Rothfuss, conegut autor de la sèrie The Kingkiller Chronicle. A hores d’ara, tothom sap que aquest no és el tercer llibre de la saga d’en Kvothe. Més d’un s’ha endut una sorpresa al veure’l a les llibreries i, a continuació, una decepció al veure de què es tractava realment. Però creieu-me, la decepció dura poc.

Què és doncs aquest llibre? És una història que se centra en un dels personatges de l’apreciada saga: l’Auri. L’autor, a la introducció del llibre, és molt explicit (potser massa) a l’hora d’explicar què és i què no és el llibre. D’una banda hauríem d’agrair la seva sinceritat: avisa als lectors del que es trobaran. De l’altra banda, però, fa exactament allò que qualsevol professor d’escriptura creativa et dirà que no facis: criticar l’obra abans de donar una oportunitat al lector. Rothfuss ho deixa clar: aquest llibre no és per a aquells que no coneguin la saga de Kvothe. Es trobaran perduts, no entendran què fa l’Auri i per què ho fa. És més, arriba al punt d’avisar també als lectors coneixedors de la seva obra: aquesta és una història estranya, peculiar, sense diàlegs, sense pràcticament acció. I doncs? Em pregunto… Per què no deixa que en valorem nosaltres mateixos el contingut? Em puc imaginar les reaccions d’aquells que agafin aquest llibre sense tenir idea de qui és en Patrick Rothfuss ni conèixer la seva producció literària anterior. Les cares d’estupefacció poden ser èpiques. Però, i per a la resta, per als qui sí sabem on està ubicada la història? Doncs no us penseu que és fàcil tampoc.

Segueix llegint

Z2: Dark Matters

Z2Ah! Indeed! Per fi! La segona entrega d’una de les joies més brillants de l’escena musical dels darrers deu anys. Que no sabeu de què parlo? Que no coneixeu a Ziltoid the Omniscient?! Ai que feu tard, feu molt tard! Però no passa res. Obriu l’Spotify, o similar, i impregneu-vos de la saviesa infinita d’aquest excel·lent disc de Devin Townsend. Va, us espero…

Ja està? Ja torneu a ser aquí? No ho negueu, ara sou persones diferents, sou millors persones. Heu entrat en contacte amb la màgia de la titella més famosa d’aquest braç de la galàxia. Ja no hi ha marxa enrere! Us felicito!

El disc Ziltoid the Omniscient va sortir el 2007. Molt ha plogut des d’aleshores. Aquell disc va trencar els esquemes a molta gent. Primer als fans de Townsend que, tot i acostumats a les excentricitats de l’artista, no estaven preparats per a aquest canvi de registre. Després, a tots els amants de la música dura en general i, finalment, als pirats per la ciència-ficció. Era, com diuen per allà: a match made in heaven. Tenia tots els ingredients per funcionar, i no va fallar. L’èxit va ser rotund. Des d’aleshores tothom n’ha demanat una segona part. En volíem més! I finalment, el dia del retorn de Ziltoid ha arribat.

Segueix llegint

Lucy

LucyLucy és una pel·lícula de ciència-ficció, amb un alt contingut filosòfic, dirigida per Luc Besson. El nom del director, així d’entrada, ens hauria de permetre intuir què és el que ens trobarem.

Besson és, a hores d’ara, un director força o molt conegut. Ha realitzat un bon nombre de pel·lícules d’entre les quals destacaria Leon o Wasabi amb el sempre enorme Jean Reno, la ja clàssica The Fifth Element i la correcta trilogia (de moment) de Transporter. Aquestes pel·lícules, amb més o menys mesura, acostumen a mostrar un Besson esbojarrat. És normal veure-hi un grup d’agents de la llei desinformats, descol·locats i a remolc dels protagonistes, perseguint, uns, i fugint, els altres, d’uns dolents molt dolents que faran l’inimaginable per a controlar màfies, el món o, si els deixen, l’Univers. Besson barreja elements còmics (a vegades només són pinzellades) amb elements més seriosos per a crear cintes d’acció entretingudes sense cap altre objectiu més enllà. Amb aquests ingredients s’elabora el que és el segell personal del director. Per als puristes diré que sí, Besson també ha dirigit altres tipus de pel·lícules, de caire més seriós i compromès, però per al que ens ocupa en aquesta ressenya les haurem de deixar per a una altra ocasió.

Segueix llegint

Second Nature – Flying Colors

Flying-Colors-Second-NatureFlying Colors, per a aquells que no els conegueu, és un super grup format per Casey McPherson a les veus i a les guitarres; Steve Morse a les guitarres; Dave LaRue al baix; Neal Morse als teclats i a les veus; i Mike Portnoy a la bateria.

Si no heu estat vivint sota una pedra els darrers vint anys sabreu que aquest grup el formen membres o ex-membres de grups com ara Deep Purple, Dixie Dregs, Transatlantic o Dream Theater. Per a molts això hauria de ser suficient per donar una oportunitat a la banda. Dir que els membres de Flying Colors formen, o han format, part d’una o altra banda tampoc és dir gairebé res. Les seves trajectòries són tan extenses, respectades i variades que se’ls valora, més aviat, pel prestigi associat al seu nom i no per una altra cosa. Recentment, a més, sembla que les bandes de rock progressiu munten i desmunten grups com qui juga al joc de les cadires. Sovint es fa difícil saber qui toca on, quin disc ha tret recentment un grup, qui està de gira amb qui, etcètera. Flying Colors és un grup, de moment, secundari per als seus membres. Escric de moment en cursiva ja que el mateix va passar amb Transatlantic, d’on provenen Neal Morse i Mike Portnoy. Ara, Transatlantic, ha quedat totalment establert eclipsant (gairebé) les bandes de les que provenien originalment els seus membres.

Segueix llegint

The Maze Runner

TheMazeRunnerCom he de començar aquesta ressenya? Hi ha tantes coses que m’agradaria comentar que, de ben segur, em deixaré quelcom. Semblaria oportú i lògic establir algunes dades sobre l’autor i l’edició, no? A hores d’ara, però, sembla que tothom coneix què és The Maze Runner (o El corredor del laberinto en la seva versió espanyola, que no és un passadís sinó una persona que corre), encara que fa només dues setmanes, el fenomen era totalment desconegut.

Això em porta a pensar en una paraula: hype. Ai, que comencem malament: quelcom del que no se n’havia sentit a parlar mai, encara que la primera novel·la va ser publicada el 2009, ara és de consum obligat i, aparentment, tot un èxit. Ves quina cosa! No ens deixem portar per les aparences, però, i establim les dades bàsiques. Escrita el 2009, com deia, per James Dashner. 350 pàgines de literatura juvenil, segons l’etiqueta. Primera entrega d’una trilogia en la que, a més de les tres novel·les, hi ha un parell d’històries curtes més. Jo ja us dic ara que aquí em planto. Encara em pregunto com he estat capaç d’acabar la primera.

Segueix llegint

Els ulls de la serp

—Va, digues… —va dir l’Anna mentre el mirava fixament als ulls tractant de trobar-hi qualsevol indici que li permetés descobrir com ho feia.

—Un nou —va respondre ell sense dubtar.

Ella va llançar els daus. Aquests van fer el seu caòtic ball sobre la taula fins a quedar immòbils. La incrèdula observadora va veure el que havia sortit: un cinc i un quatre. No era possible, es va repetir. Quantes en portava ja d’encertades? Deu, dotze tirades consecutives?

—Com ho fas!? És increïble! —va dir l’Anna.

Sovint, un dels dos agafava els daus que tenien en el bol de la taula del menjador i reptava l’altre a encertar el que sortiria. Allò era tot el que els quedava de les nits de divendres, ara ja enterrades en el passat, en les que havien acostumat a reunir-se amb la colla per fer una partida de rol.

Segueix llegint

El final de todos los inviernos

El Final De Todos Los InviernosEl final de todos los inviernos és una novel·la del 2012 escrita per David Arrabal. L’autor va nàixer a Barcelona el 1977. Actualment resideix a Andorra. Al seu currículum literari, a més d’aquesta novel·la, hi trobem el primer premi en la categoria de Recull del XVII Concurs de Poesia Miquel Martí i Pol del Principat d’Andorra. Això, d’entrada, hauria de fer aixecar les celles a més d’un. No és el tipus de persona que us imaginaríeu escrivint poesia. Res a dir, al contrari: endavant!

Recentment vaig tenir ocasió d’assistir a un taller d’escriptura en el que ell també hi era present. De seguida vaig poder copsar, tot i tractar-se d’una persona molt reservada, les inquietuds i les passions que el movien a escriure. En David viu pel que fa i això es nota en cadascuna de les paraules que plasma sobre el paper. He de dir que, de no haver estat pel taller, probablement no m’hagués assabentat mai de l’existència d’aquesta novel·la i això m’emprenya una mica. M’emprenya perquè es tracta d’un escriptor local (d’Andorra, vull dir) i, a més,  de literatura fantàstica. Si som pocs i, a sobre, no ens coneixem, malament anem, quelcom no funciona.

Segueix llegint

Científics lletraferits

Científics LletraferitsJa us aviso d’entrada que aquesta és una ressenya força personal, d’autoflagel·lació i avergonyiment. La ressenya és del recull de relats: Científics lletraferits editat per Jordi de Manuel i Salvador Macip i publicat per Mètode.

D’entrada, crec que m’hauria de sincerar. A part d’en Jordi, no coneixia prèviament a Salvador Macip o a cap dels altres autors d’aquest recull. És més, si el vaig adquirir, després d’una cerca llarga i infructuosa per les principals llibreries de Barcelona que va acabar amb l’ajuda del propi editor dient-me on havia d’anar a trobar-lo, va ser precisament, i només, perquè ell hi havia col·laborat. Així que…

Cinc flagel·lades per començar.

Segueix llegint