Juguemos

Ping…

 

Salgo del estado latente y me obligo a ejercitar la mente cada cierto tiempo. Es todo lo que me queda.

Repaso la lista de mundos que me quedan por explorar. Río para mis adentros. ¡Qué ingenuo! Realmente nunca podré acabar con la infinita cantidad de niveles, reinos, escenarios o lo que sea que se les ocurra a los Desarrolladores. Llega un momento en el que se debe descartar la mayoría de ellos y centrarse en los que, sorprendentemente, aún consiguen motivar los pocos resquicios de vida que le quedan a uno.

Segueix llegint

Els ulls de la serp

—Va, digues… —va dir l’Anna mentre el mirava fixament als ulls tractant de trobar-hi qualsevol indici que li permetés descobrir com ho feia.

—Un nou —va respondre ell sense dubtar.

Ella va llançar els daus. Aquests van fer el seu caòtic ball sobre la taula fins a quedar immòbils. La incrèdula observadora va veure el que havia sortit: un cinc i un quatre. No era possible, es va repetir. Quantes en portava ja d’encertades? Deu, dotze tirades consecutives?

—Com ho fas!? És increïble! —va dir l’Anna.

Sovint, un dels dos agafava els daus que tenien en el bol de la taula del menjador i reptava l’altre a encertar el que sortiria. Allò era tot el que els quedava de les nits de divendres, ara ja enterrades en el passat, en les que havien acostumat a reunir-se amb la colla per fer una partida de rol.

Segueix llegint

Negació

ÉS UNA NIT fosca i tempestuosa però no com vosaltres, lectors en algun dels planetes habitats de la federació, la coneixeu. És fosca i tempestuosa com només es poden viure en la immensitat i solitud de l’espai.

La negra nit que hi regna és inabastable, incomprensible, ens supera. L’infinit mantell del firmament només el pertorben uns diminuts punts de ridícula llum. Només quan s’és a un planeta de la federació un pot abraçar de nou el cicle de la nit i el dia. Si no fos pel rellotge biològic que ens forcem a mantenir per no alterar el son i altres funcions bàsiques del nostre cos, reminiscència encara de quan habitàvem aquell petit cigronet al que anomenem Terra, experimentaríem una constant i interminable nit.

I la tempesta? Doncs és molt simple. Tot i que l’espai sovint el considerem buit, a mesura que la velocitat d’un cos augmenta, el pitjor enemic al que s’enfronta és la tempesta silenciosa d’àtoms. Sense les proteccions adequades, un únic àtom d’hidrogen seria capaç de fer una minúscula perforació que, en un tres i no res, deixaria la nau fora de joc.

Segueix llegint