Foc verd – Jordi de Manuel

Foc verdEn Jordi de Manuel torna a canviar de gènere i ens regala una nova novel·la negra. Res de ciència-ficció aquesta vegada. El seu ritme ja sembla ser aquest: una de negra, una de fantàstica, i santornemi. A mi ja m’està bé sempre que la qualitat sigui com la que arrebossa a Foc Verd.

De nou ens tornem a trobar amb el famós inspector català Marc Sergiot. Crec que no sóc l’únic que ha agafat simpatia per aquest home, sobretot després de tantes i tantes bones estones junts. Encara recordo l’Olor de la pluja, el primer llibre que vaig llegir de de Manuel i també el primer en el que em trobava amb el seu protagonista. Aquell llibre va marcar un abans i un després. Fins aleshores tot el que havia llegit que fos d’origen català havia estat a l’escola, llibres senzill d’autors orientats al gènere més aviat infantil i juvenil. Tot d’una una història futurista, sobre l’escassedat d’aigua a Barcelona i un crim que ho englobava tot… Allò era música per a les meves orelles! I quina simfonia!

Des d’aleshores a plogut molt, quelcom que pot fer estar tranquils als personatges de l’Olor de la pluja, i des d’aleshores en Jordi ha anat publicant any rere any noves històries en les que sovint tornàvem a trobar el nostre protagonista. He de dir que d’ençà no tot els llibres han tingut el mateix efecte sobre mi. Algunes temàtiques se n’anaven una mica massa del que més m’agrada, però la tònica general sempre ha estat molt positiva.

Sovint, i això no ho descobrirem ara, les novel·les de Jordi de Manuel amaguen una crítica social ferotge a temes d’actualitat. Recordo amb intensitat La mort del corredor de fons, en la que es tractava sense pietat el tràfic d’òrgans. Les seves novel·les, també, estan carregades de grans descripcions paisatgístiques, és fàcil submergir-se en els mons que dibuixa. Recordeu l’excel·lent La decisió de Manperel? Quins indrets més màgics! D’aquesta, l’únic que no em va acabar de fer el pes va ser el final, i mira que era ciència-ficció fins a la medul·la… En fi, no sempre es pot guanyar.

Foc verd, la novel·la que ens ocupa torna, com deia, al gènere negre. Aquest cop trasllada l’acció a les terres del nord d’Espanya en un viatge, de nou, meravellós. Vaig acabar de llegir la novel·la i quasi em poso a fer la maleta. Sempre he tingut pendent un viatge a la zona del Cantàbric i, després de llegir aquesta novel·la, crec que ja no hi ha excusa. La gent, les tradicions, els ambients. I no parlo de grans ciutats, sinó de la vida de poble, de la gent del carrer, fantàstic tot!

I de nou, crítica social, i de la més dura. Aquest cop reben entitats de molt pes i a la vegada, els afectats, són col·lectius desafavorits. Tot embolcallat en un entorn de raresa acalorada. Sens dubte el millor d’aquesta novel·la és aquest embolcall, tingueu-ho present. L’acció va en perfecta consonància amb el que succeeix al voltant dels personatges i tot allò que van descobrint. Un perfecte i meravellós tàndem.

I el final! Ah, el final! Del més intens que ha escrit aquest home i del que jo he llegit en molt de temps. Sensacional, no diré res més al respecte. Bé, sí, només això: aquesta és una de les bones. Llàstima que sigui tan curta, no? Felicitats!

Argument:
Desenllaç:
Qualitat literària:
Entreteniment:
Valoració global: