The girl in the spider’s web

The Girl in the Spider's WebHe tornat a caure en la temptació generada per una excel·lent campanya de promoció. He hagut de suportar anuncis a totes i cadascuna de les llibreries que freqüento i, si això no fos suficient, els telenotícies també s’han fet ressò de la notícia, afegint-se a la crida, del nou llibre de la saga Millenium. Digue’m-ho clar: el hype m’ha pogut… Ben jugat! A Catalunya, particularment, sembla haver-hi un fenomen molt clar d’estima cap a Stieg Larsson i cap al gènere de novel·la negra del nord d’Europa. A la resta del món, m’ha semblat que la sortida d’aquest quart volum passava una mica més desapercebuda… Potser només és tracta d’una sensació meva, però.

Sigui com sigui, des de feia mesos era conscient que apareixeria aquest quart volum i tenia cert interès, o més aviat curiositat, per veure on portaria un nou autor a aquest grup carismàtic i estimat de personatges de l’univers de Larsson.

D’entrada he de dir que no coneixia en David Lagercrantz i no volia formar-me cap idea precipitada. Vaig optar, simplement, per no cercar informació al respecte, ni d’ell ni del que tractaria la novel·la. La trilogia havia acabat d’una forma força rodona. Tothom era feliç i, després de milers i milers de pàgines, el tema ja donava poc més de si. Particularment, he de confessar que el tercer llibre de la trilogia se’m va fer una mica llarg… Cap a on ho portaria aquest home?

Amb aquesta premissa de desconeixement absolut m’he endinsat a les prop de 500 pàgines de l’edició anglesa. D’entrada la longitud del llibre m’ha sorprès. Això no és res comparat amb els llibres de la trilogia original. M’ha fet dubtar… Seria una història banal? Però no, res de prejudicis! Sóc conscient que altres autors han intentat continuar sèries inacabades pels autors originals (James Bond, Sherlock Holmes o The Wheel of Time són alguns exemples que em venen al cap) amb més o menys fortuna. S’ha de donar una mica de marge i certa confiança a en Lagercrantz, no? La feina que tenia per davant era complicada i no sé fins a quin punt només responia a la necessitat de seguir esprement la gallina dels ous d’or. Però, deixant els mals pensaments per a un altre moment, parlem de la novel·la que ens ocupa.

Alguns lectors han comentat que la novel·la comença amb un ritme massa lent però que, tot i així, els personatges és reconeixien fàcilment. Bé, no ho sé, crec que les dues afirmacions es poden debatre. A mi m’ha semblat que el ritme fins a dues terceres parts del llibre era correcte, tot i que més propi d’un best-seller d’estiu sense massa pretensions. Els personatges, bé, no sé fins a quin punt era fàcil fer que es comportessin d’una o altra manera, però que Salander aparegui emprenyada amb el món a cada pàgina i amb ganes de revenja de tot a mi no m’ha semblat prou. Així doncs, aprovo el ritme inicial, però suspenc el tracte dels personatges.

Com deia, la història comença bé. Hi ha força capítols de posada en situació en els que passen poques coses però que, al meu entendre, són necessaris. De seguida, però, comencem a trobar-nos amb detalls que fan dubtar d’on ens hem posat. La novel·la se centra en les particularitats d’un personatge en concret que m’ha deixat totalment fred. És més, tot això ja s’ha vist en altres històries i pel·lícules. El tema està molt suat, se’l veia venir d’una hora lluny. No se’ls ha ocorregut res millor perquè Salander pugui sortir-se amb la seva? Jo crec que això resta molts punts a la novel·la ja que treu protagonisme a la noia. A més, sense cap mena de dubte, la resolució final crec que es tracta d’un Deus ex machina en tota regla. Apa, tot arreglat… El món no va així, em temo.

Una altra cosa que no he pogut suportar és el tractament que es fa dels temes informàtics. D’una banda, sembla que explicant quatre conceptes bàsics de xifratge i criptografia se salvarà la novel·la però a mi no m’ha convençut. És més, quan es parla d’intel·ligència artificial simplement es diu que el món acabarà quan les màquines pensin… pobre, molt pobre! El tema dóna per a molt més! D’altra banda, quan ha estat l’hora de parlar seriosament de com s’han dut a terme els atacs informàtics les explicacions que l’autor ha facilitat són massa simples o directament inexistents. En aquest sentit potser és tracta de deformació professional, però esperava molt més de la hacker número 1 del món mundial. Un detall més: quan parlem de Pretty Good Privacy ho escrivim sense punts entre les lletres: PGP. Quin mal d’ulls!

Més coses… l’autor, ves a saber per què, vol donar sentit a la mala llet que porta la Lisbeth a sobre, i com ho fa, inventant un passat familiar que es per agafar i sortir corrent deixant la novel·la a mitges. Tot d’una, quan sembla que l’argument ja no dóna més de si (a partir de la tercera part) a tots els personatges els dóna per començar a parlar del passat i treure conclusions, ves per on, molt i molt encertades. Això no s’ho creu ningú, tot i que serveixi a l’autor per arribar a un final pobre, previsible i simple, sobretot simple. Una llàstima vaja.

Al final he agraït que la novel·la fos tan curta. Larsson aprofundia molt més en els personatges i les seves relacions. S’entenia molt bé perquè es comportaven d’una manera i no d’una altra. Els seus llibres de més de mil pàgines entraven sense problemes. Aquí això no passa. La història hauria de ser més interessant i, sobretot, amb un sentit global de credibilitat. M’ha donat la sensació que el final i la resolució del cas no importarien tant a tanta gent i molt menys amb la repercussió que se li vol donar. A més, crec que s’hauria hagut d’aprofundir en els personatges que no són en Mikael o la Lisbeth. La resta de personatges, ja em perdonareu que sigui directe, són molt fluixos i sovint reaccionen de manera increïble als esdeveniments.

En definitiva, tòpic rere tòpic, l’autor s’aprofita de tot el que es aprofitable de la trilogia original per salvar els personatges i tot i així ho fa d’una manera simplista. No esperava que el llegat de Larsson caigués tan baix en una novel·la, que si es canvien els noms dels personatges protagonistes, no té cap interès.

Com sempre, vosaltres mateixos…

Argument:
Desenllaç:
Qualitat literària:
Entreteniment:
Valoració global: