Rattle That Lock – David Gilmour

Rattle-That-Lock-1Ja tenim aquí el nou disc de David Gilmour. Un disc llargament esperat. A aquestes alçades qüestionar la qualitat i les habilitats compositives del mestre Gilmour seria quelcom proper a un insult de baix gust. La seva carrera musical és currículum suficient per corroborar una solvència absoluta rere la guitarra, la veu i les tasques de composició.

Aquest home, a la vida, ja ho ha fet tot. Tots els discs que ha tret en els darrers vint anys, ja sigui amb Pink Floyd o en solitari, són simplement un passatemps (molt lloable, és clar) però sense la necessitat de demostrar res a ningú. És a dir: faig el que em rota i si us agrada bé, i si no, doncs us hi podeu posar fulles (per utilitzar una expressió molt catalana i políticament correcta).

Penseu que en la seva condició d’estrella inqüestionable del rock, té accés a tots els recursos tecnològics i humans per composar i enregistrar un disc. Aleshores, vist el resultat només em queda una explicació al que ens ha ofert a Rattle That Lock: en Gilmour s’està fent gran i hi ha coses que ni la tecnologia punta poden solucionar. Els miracles tenen un límit. Recordeu que aquesta mateixa tecnologia és la que fa que altres artistes sonin, fins i tot, afinats (no diré noms per no ferir sensibilitats).

De la mateixa manera que els va succeir a Pink Floyd a The Endless River, en aquest disc hi ha tota una sèrie de cançons que sonen a coitus interruptus. Riffs interessants que no s’han sabut desenvolupar. A la vegada, Gilmour s’atreveix a endinsar-se en un nou estil llunyà al rock progressiu i simfònic: el jazz. Altres cançons tenen un caràcter circense, quelcom que altres artistes com per exemple Steve Hackett també han provat. En aquest cas, opino que ha tingut una fortuna desigual. Tot és començar, però.

Ràpidament, 5 a.m. és una introducció fluixa al disc, un d’aquest coitus interruptus dels que parlava amb un fade-out sospitós. El primer single del disc Rattle That Lock és una bona cançó, amb força, amb una producció excel·lent però amb un so anacrònic. Faces of Stone és excel·lent, probablement la millor i amb les progressions d’acords més interessants del disc. Fins i tot la lletra és interessant. A Boat Lies Waiting es queda amb les ganes de ser un gran tema, just a les portes… Les veus de Crosby, Stills & Nash hi haguessin anat de perles. Les dues cançons següents, Dancing in Front of Me i In Any Tongue, tornen al rock més tradicional, de nou amb algun toc circense o jazzístic, però sense aconseguir massa que se’m posin els pèls de punta. Beauty, instrumental, continua amb el ritme pausat que s’ha establert en la darrera cançó. Una cançó d’aquestes que es basen en una idea poc desenvolupada i on hi regnen els sons de guitarra atmosfèrics i els solos tradicionals. Llàstima, hagués pogut ser un tema excel·lent.

The Girl in the Yellow Dress és el tema que m’acaba de descol·locar del tot. No sé que dir d’aquest intent de sonar al Rat Pack de Sinatra, Martin i Davis. Potser s’ha inspirat en l’amic McCartney i el seu Kisses on the bottom. Els esforços més que evidents d’intentar col·locar les notes al seu lloc em fan patir. Pobre home… si us plau, que algú li doni un cop de mà… però fort! Tot i ser una cançó que sona perfectament, em dol escoltar-la. Següent!

El disc arriba al final i, tradicionalment, les cançons més bones ja han sonat i només queda tot allò que no ha trobat lloc en el disc. Today comença amb una introducció vocal correcta, però poc més, per passar a ritmes més funky, si es vol, amb una lletra força fluixa. Es tracta d’una cançó experimental sense vida, tot i que la tornada és enganxosa. De nou, la veu és el que més pateix en una successió d’arranjaments forçats. Per a mi, una filler en tota regla.

…i ja som al final. Després de 9 temes desiguals és el torn de And Then… Només escoltant l’entrada s’intueix que es compensaran alguns dels moments més fluixos del disc. Una bona composició, ambiental a més no poder, carregada de solo i solo i més solo de guitarra. Ben bé el que en Gilmour sap fer millor. No haver d’escoltar-lo patint per arribar a les notes més altes és tot un alliberament. Aquest tema tanca el disc de forma melancòlica mostrant el potencial real del que hagués pogut ser.

En totes les cançons es percep una pèrdua evident de la capacitat vocal de l’autor, quelcom que pot arribar a fer trontollar l’excel·lent base musical de l’àlbum. D’altra banda, els solos de guitarra, o més ben dit, el solo de guitarra que es repeteix a cada cançó és excel·lent, com sempre, però no estaria de més explorar una mica més el talent innat que té aquest home amb l’ús del bending. Una producció sublim, com no podria ser d’una altra manera, salva una correcta composició i la falta d’idees genials (amb alguna excepció notable).

L’escoltaré alguna vegada més però acabara a la pila dels could-have-been.

Composició:6 Stars
Producció:9 Stars
Interpretació instrumental:8 Stars
Interpretació vocal:4 Stars
Originalitat:5 Stars
Frescor:5 Stars
Valoració final:6.2 Stars