Love, Fear and the Time Machine – Riverside

Riverside ens presenta la seva nova obra amb un títol ambigu i excitant: Love, Fear and the Time Machine. Personalment si una obra incorpora quelcom relacionat amb els viatges en el temps ja em té mig convençut. Comencem malament en tema de subjectivitat.  Tampoc hauria de deixar que l’excel·lentíssim Shrines of New Generation Slaves (el seu anterior treball) afecti a com valoro aquest. Ja veig que serà difícil! El millor serà escoltar aquest disc i comentar-lo, com sempre, sense prejudicis. Ja!

D’entrada, els títols de la primera i la darrera cançó donen peu a pensar que es tracta d’una obra conceptual… Si és així jo no ho he sabut veure. Aquest recurs ja l’havien utilitzat en el seu anterior treball amb millor fortuna que en aquest cas. Lost (Why should I be frightened by a hat?) és excel·lent mentre que la darrera, Found (The unexpected flaw of searching), no dóna la sensació de clausura i és un pèl massa repetitiva sobre una idea poc interessant.

Després d’escoltar-lo un bon nombre de vegades he arribat a la conclusió que el disc és bo però tinc un conflicte intern quan el comparo amb els discs anteriors. Els grups acostumen a dir que es tracta d’una evolució natural, que si això, que si allò. Pot ser. Mireu a Opeth, ells també ho diuen. Es tracta també d’una evolució natural? Pot ser, pot ser…

En aquest disc no hi falten les cançons amb alta carrega atmosfèrica, la presència del baix segueix sent molt important (tot i que el so escollit no és el que més m’agrada) i guanyen força els sintetitzadors (amb sons que semblen robats de la llibreria de Daft Punk en la banda sonora de Tron: Legacy) i, en canvi, les guitarres perden presència en una mescla en la que ha guanyat pes, per davant de tot, la veu. I què comentar de la bateria? En altres entregues els ritmes eren més inspirats, trencaven molt amb les tendències establertes i les modes, en aquest cas (anava a dir es torna, però no és cert) es tracta de ritmes més simples i amb la sensació que només acompanyen a les cançons sense la pretensió de ser un membre destacat del grup. Anem a comentar doncs les cançons una a una i així ens fem una millor idea.

Lost és una perfecta entrada al disc (i a la seva primera part), molt en la seva línia. Una de les bones! Seguim amb Under the Pillow. Tinc problemes seriosos amb la tornada d’aquesta cançó, tot i que el final és excel·lent, la pujada infinita és immensa. La lletra, però, em fa molt mal a les orelles (rise and shine?). I això mateix passa amb #Addicted. Que els ha donat per tornar-se tan mainstream en quant a la temàtica de les cançons? Aquesta tercera cançó és molt directa, carn de single si es vol. La tornada és molt enganxosa, però al final és simple, massa simple. No és això el que acabo de voler d’un grup de rock progressiu.

Caterpillar and the Barbed Wire és marca de la casa sense cap dubte. Una de les millors del disc al meu entendre. El baix mana sempre sobre una base imparell molt enganxosa i uns ritmes trencadors molt interessants. Els sintetitzadors del final, a més, són genials. L’única queixa seria que li costa arribar (si hi arriba) a on vol anar. Què passa amb aquest final interminable? Coitus interruptus? Una mica, potser. Tot i així, insisteixo, de les bones, bones, del disc.

Segueix Saturate Me. Més contundent però un pèl avorrida. No és de les meves preferides. Aquesta cançó obre la porta a una segona part més fosca. No sé si acaba de quadrar amb aquesta nova producció menys opressiva i asfixiant que han escollit. De nou, la part final, amb els sintetitzadors molt presents donen la sensació de voler dur el tema a algun lloc on mai arriba. Sembla que aquest fet és recurrent al llarg de tot el disc.

Afloat és el tema més personal i particular del disc. És una cançó molt trista i dura. Molt lenta també, només acompanya la veu una guitarra molt arpegiada i uns teclats que generen una ambientació perfecta. Un encert tot i que la ubicació entre la resta de temes no és ideal. Trenca completament la tònica prèvia.

Discard your Fear és, per a mi, un altre dels hits. Una base rítmica molt contundent i que se’m fica al cap durant hores i hores. La tornada és sensacional i el missatge de la cançó és molt potent. En aquesta m’ha faltat un d’aquests finals plens de sintetitzadors amb una pujada d’adrenalina fins a l’infinit. Suposo que no es pot tenir tot.

Entrem a la tercera part del disc (en el meu imaginari). Towards the Blue Horizon trenca de nou amb l’atmosfera prèvia amb un tema força més simple i repetitiu. Per mi es tracta d’un filler amb tots els drets adquirits a base d’insistir en una guitarra que se m’acaba posant al cervell. Intenta explorar la vessant més progressiva amb ritmes que no m’acaben de convèncer. Un intent fallit. Aquesta és, sense cap dubte, la primera cançó que descartaria d’aquest disc.

Però atents, que resulta que ho arreglen, i de quina manera! De nou, potser estic influenciat per la temàtica de la cançó, però Time Travellers és sensacional. Queda lluny de l’estàndard de la banda, és cert, però funciona. De nou, la mateixa queixa un altre cop: la cançó es repeteix una mica massa en la tornada. Tot i així, una altra de les meves preferides del disc. La línia vocal és sensacional i l’acompanyament amb la guitarra com a únic element destacable crea una atmosfera genial.

Acaben amb Found. Esperava un final més intens, la veritat. Comença bé però la tornada és fluixa i es fa eterna després de repetir-la prop d’un miler de vegades. Llàstima. Sembla ser una cançó per apujar els ànims, però no ho acaba d’aconseguir.

Al final la valoració és força bona. Però m’ha costat molt arribar a aquesta conclusió. L’he hagut d’escoltar moltíssim. En altres circumstàncies personals no hagués tingut la possibilitat d’escoltar-lo tant i deixar que l’àlbum cresques en mi. No sé si tothom tindrà tanta paciència. No és el millor disc de Riverside però tampoc es tracta d’un altre Anno Domini. El canvi evident de registre fa que sigui complicat comparar-lo a altres discs de la banda. Donem-los-hi una oportunitat, gaudim d’aquest disc i esperem a veure el següent cap a on va. Recordeu, sempre es tracta d’una evolució natural!

Composició:6.5 Stars
Producció:7.5 Stars
Interpretació:7 Stars
Originalitat:6 Stars
Frescor:6 Stars
Valoració final:6.6 Stars