Caronte – Álex Puig Linares

Sempre és una grata satisfacció llegir autors que coneixes personalment. Quina sorpresa, a més, veure que l’Álex Puig ha publicat quelcom a Amazon! Quin valor!

Conec l’Álex i segueixo tot allò que va escrivint des de fa força temps, després que ens coneguéssim en un taller d’escriptura de fantasia i ciència-ficció. És evident que a ell li va molt millor que a mi! Felicitats, així d’entrada, per la constància, el valor i la bona feina feta fins el moment.

Aquesta publicació (ni més ni menys que a Amazon, sense cap tipus de por, és clar que sí!) és el primer pas cap a, espero, seguir publicant cada cop més material a la xarxa. S’ha de ser conscient de fins a quin punt aquest esdeveniment és decisiu per a l’autor ja que deixa enrere la publicació només per a familiars i coneguts i passa a jugar a la primera divisió, amb els grans, on tothom pot accedir a l’obra i alhora dir el que n’opina. Sembla una petitesa, però no ho és. És un pas crucial, indispensable, temible i envejable, que tot autor que es consideri com a tal ha de realitzar algun dia. És un salt al buit sense paracaigudes i s’ha d’estar preparat pel que tot això suposa. El públic és molt exigent i no tindrà pèls a la llengua ni cap tipus de vergonya a l’hora de fer-ho saber.

Caronte és un relat que es llegeix en poc menys de mitja hora. L’Álex ha escollit bé el material a publicar. Quelcom fàcil de llegir, assequible per tot tipus de lectors, que assenta els fonaments sobre quin tipus d’autor l’Álex és i en quin tipus de gènere es mou.

El relat tracta sobre una infermera, l’Aisa, que s’incorpora a l’àrea d’urgències d’un hospital londinenc on un peculiar gat blanc (la portada no li fa justícia, tot s’ha de dir) que pul·lula per allà té la particularitat de predir la mort dels pacients. A algú li sona aquesta premissa? Jo, de seguida he pensat en K-PAX de Gene Brewer on hi ha una situació similar. Ja se sap que no hi ha res nou sota el sol…

Això és el que es pot extreure de la sinopsi que fa l’autor sense entrar en massa més detalls que puguin xafar-vos la història. A mi, la premissa m’agrada i em sembla interessant. Barrejar el concepte de la mort, quelcom tan desconegut, amb els gats, també tan particulars i misteriosos en el seu fer, fa que la història m’atregui.

El relat comença bé i avança a un ritme ràpid. L’autor no s’està en donar massa detalls de res ni tampoc deixa massa res a la imaginació dels lectors. Per a tot hi ha una resposta ràpida menys per a allò que realment importa: D’on surt aquest gat? Quina és la seva missió? En aquest sentit crec que l’Álex l’encerta: centra al lector en el que realment importa.

Cada capítol ens mostra una mica més sobre la forma d’actuar del peculiar felí i com, a la vegada, l’Aisa es desenvolupa en la seva nova feina. En aquest sentit l’evolució és força natural i, també, encertada. Potser em queixaria que, a aquestes alçades, una infermera hauria d’estar una mica més preparada per allò que es trobarà en la seva feina i com reaccionar. A la vegada, sembla que hi ha un intent de fer que el personatge de l’Aisa creixi, tot experimentant les seves pors i neguits, i en aquest sentit potser no hi ha prou espai en la mida del relat que l’Álex proposa.

Lamentablement la història acaba de manera brusca i, fins a cert punt, de manera també força previsible i, a la vegada, fent ús del famós The cake is a lie. No trobo de rebut que en el primer capítol se’ns digui una cosa i que en el darrer se’ns en plantegi una altra força diferent que descol·loca al lector. Arribat al final em trobo en una situació que em costa valorar. Crec que el relat necessita d’un bon parell o tres de repassades més per consolidar tots els conceptes que es posen sobre la taula i lligar-los de manera més coherent. Penso que la base i les idees hi són però no s’entrelliguen com l’autor pretén.

Hi ha un altre detall que no s’acostuma a comentar fins que salta a la vista de manera tan obvia. Els lectors donem per fet que la forma serà perfecta i que només haurem de gaudir i fixar-nos en el fons de la història. A ningú se li ocorre que començarà a llegir un escrit amb errors de maquetació o, encara pitjor, faltes d’ortografia i/o gramàtica. En aquest sentit hauria de recomanar a l’Álex que repassi aquests temes i, si ho considera necessari, que recorri a l’ajuda de professionals abans de publicar quelcom. Potser només es tracta d’una fòbia personal, però no puc suportar aquests detalls que, d’altra banda, són tan fàcils de solucionar.

En definitiva, un bon relat de fantasia urbana que penso que necessita una revisió tan a nivell de fons com de forma per acabar de ser vàlid per a la seva presentació en societat. D’altra banda, res més que bones coses a dir sobre l’autor. El que està fent en els seus inicis de carrera professional és lloable, certament valerós i, sobretot, envejable.

Endavant i sort!

Argument:
Desenllaç:
Ús de recursos literaris:
Entreteniment:
Valoració global: