El final de todos los inviernos

El Final De Todos Los InviernosEl final de todos los inviernos és una novel·la del 2012 escrita per David Arrabal. L’autor va nàixer a Barcelona el 1977. Actualment resideix a Andorra. Al seu currículum literari, a més d’aquesta novel·la, hi trobem el primer premi en la categoria de Recull del XVII Concurs de Poesia Miquel Martí i Pol del Principat d’Andorra. Això, d’entrada, hauria de fer aixecar les celles a més d’un. No és el tipus de persona que us imaginaríeu escrivint poesia. Res a dir, al contrari: endavant!

Recentment vaig tenir ocasió d’assistir a un taller d’escriptura en el que ell també hi era present. De seguida vaig poder copsar, tot i tractar-se d’una persona molt reservada, les inquietuds i les passions que el movien a escriure. En David viu pel que fa i això es nota en cadascuna de les paraules que plasma sobre el paper. He de dir que, de no haver estat pel taller, probablement no m’hagués assabentat mai de l’existència d’aquesta novel·la i això m’emprenya una mica. M’emprenya perquè es tracta d’un escriptor local (d’Andorra, vull dir) i, a més,  de literatura fantàstica. Si som pocs i, a sobre, no ens coneixem, malament anem, quelcom no funciona.

El que potser no funciona és el fet que aquesta novel·la ha estat autopublicada mitjançant l’editorial Circulo Rojo. En aquests casos, el més comú és que l’autor s’encarregui també de fer-ne la promoció, sovint amb molts menys recursos al seu abast dels que disposen les editorials tradicionals. Segons explicava ell, Twitter, Facebook i, és clar, recórrer les llibreries amb una bossa d’exemplars sota el braç amb l’esperança que els puguin vendre es converteix en el pa de cada dia. Amb aquest procediment que, a priori, pot semblar una mica rudimentari, n’ha aconseguit vendre més dels que un autor novell, treballant amb una editorial tradicional, podria arribar a desitjar. Felicitats, doncs, per l’empenta i la constància.

El llibre està disponible en format paper. També existeix una edició en format digital (disponible, per exemple a Lektu o Amazon) a un preu ridícul. Degut a tota una sèrie de limitacions (meves, no de les pàgines) a l’hora de comprar la versió digital, finalment vaig optar per l’opció tradicional. No me’n penedeixo gens. Aquesta (segona) edició està molt ben acabada. Res a envejar a altres llibres no autoeditats. A més, ara que l’he llegit, em sento orgullós de tenir un exemplar físic que puc desar a la meva llibreria.

I doncs, la novel·la, de què va? Doncs és molt simple: l’eterna lluita entre el bé i el mal, tot envoltant una història d’amor que transcendeix els límits de l’espai i el temps. Val, molt bé, però de què va? D’acord, més dades: Araziel és un àngel caigut, que ha escapat de les garres dels seus captors, allà a l’infern, i torna a la Terra a cercar el seu amor perdut. Mentrestant, tota una sèrie de sers fantàstics, i amb molt mala hòstia, tractaran d’impedir-li-ho.

El primer que m’ha sobtat, gratament, d’aquesta obra, i és quelcom que s’entén molt millor quan saps que en David és aficionat al còmic, és que sembla ben bé una adaptació literària d’una novel·la gràfica. La descripció d’ambients i personatges està molt ben elaborada. Això només s’aconsegueix amb una cuidada i delicada prosa, quelcom del que aquest llibre en va ple. He de dir també, en aquest sentit, que jo sovint agafava prestats entorns extrets del còmic Spawn o combats de sèries d’Anime o Manga per imaginar el que descrivia. No sé si, d’alguna manera, conscientment o no, ell també va inspirar-s’hi però hi quadra molt bé.

El que també he trobat sensacional, és com se les empesca per mesclar el món fantàstic amb el món real. En un capítol estàs capficat en la lluita entre dos àngels que s’estomaquen a base de bé i, de sobte, en el següent, et descriu la vida de la infeliç Irene com si aquí no passés res. El contrast és intens, realista i, en definitiva, molt encertat.

Però el que he trobat millor de tot és que en David té un talent innat per associar fets transcendentals a coses quotidianes de la vida. Es fa difícil explicar el que vull dir sense aixafar l’argument, però segur que els que heu llegit la novel·la sabreu a que em refereixo. Només a mena d’exemple: el fet que la pluja sigui un personatge més de la història, i un d’important a més, està molt ben trobat. Crec que l’autor només ha rascat el potencial que té en aquest àmbit. Esperaré a veure com explota aquesta qualitat en properes novel·les.

La religió, un tema sempre difícil de tractar, s’aborda sense contemplacions. No acaba de quedar clar qui és el bo i qui és dolent i això fa que la història encara sigui més realista i interessant. Cada bàndol opina de manera diferent i el que opini la humanitat no té cap importància o rellevància. Molt bé! En aquest sentit, però, m’he quedat amb un parell de dubtes sobre l’argument que espero comentar-los amb ell, cara a cara.

No tot podia ser perfecte, però… Em queixaré només d’un parell de detalls.

Primer, l’extensió de la novel·la. Amb 180 pàgines no en tinc ni per començar. M’hagués agradat una mica més de substància en els personatges. Sovint no duren prou (tot i que en George R.R. Martin n’estaria orgullós) com per arribar a conéixer-los. Penso en la novel·la Gardens Of The Moon d’Steven Erikson com a exemple totalment oposat al que vull dir. Erikson s’enrotlla com una persiana per no arribar enlloc. A Arrabal potser li falta una mica més d’això. No tot, o gairebé tot, segons la meva més humil opinió, hauria de ser acció. M’hagués agradat tenir més informació sobre el rerefons en el qual s’executa aquesta acció.

L’altre detall és la pròpia redacció. Sovint m’he trobat que el que s’explica en un paràgraf es torna a repetir en el següent amb diferents paraules. M’he trobat dient: sí, això ja ho has dit fa un moment. Aquest detall m’ha fet meditar a fons sobre la feina dels editors. Aquells que es llegeixen la novel·la i, sense mirament, te la destrossen, sempre amb bones paraules, per convertir-la en un producte més polit. Amb l’autoedició aquesta figura pot desaparèixer. De nou, aquesta tasca recau sobre el propi autor, que pot tenir problemes per abstraure’s de la seva pròpia creació, o sobre persones properes que no tenen l’experiència per criticar segons què.

En definitiva, David Arrabal escriu amb molta passió i sentiment. El final de todos los inviernos és un molt bon exemple del que es pot aconseguir…

Alto!!!

M’havia promès no caure en el tòpics a l’hora de qualificar la novel·la. Si alguna cosa em fa ràbia són les frases ben sonants que no diuen res i que només s’utilitzen per amagar el que realment es pensa de la novel·la. No, no, no. No vull ser hipòcrita de cap manera. Tornem a provar-ho…

El final de todos los inviernos és un molt bon llibre en molts aspectes. He gaudit molt llegint-lo. En cap moment l’he pogut deixar apartat, sempre desitjant saber què succeiria a continuació. Hi ha tota una sèrie de detalls que encara es poden polir, és cert, però tot i així, esperaré la següent novel·la d’en David Arrabal amb ganes. Espero, també, trobar-me amb ell per poder felicitar-lo personalment.

Argument:7.5 Stars
Desenllaç:8 Stars
Prosa/Edició:7 Stars
Extensió/Detall:6 Stars
Valoració final:7.1 Stars